Teresa Pàmies, una cronista inoblidable Literatura de centenari

Teresa Pàmies (1919-2012) celebraria enguany 100 anys.
L’han definit com la gran cronista d’una època, com la memòria viva de la nostra història. Ella mateixa ho va ratificar, en qualificar-se com a cronista en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Només cal obrir un llibre seu per veure que ens porta més enllà del reportatge, la crònica o el llenguatge periodístic. I és que la literatura no és només sinònim de ficció.

Com la major part dels escriptors de l’època, la seva vida es veu alterada per la guerra civil. Des de la joventut està molt vinculada a les joventuts socialistes i l’activisme polític.
Tot just després, l’exili marcarà la seva vida i literatura: “Mai no volguérem veure ni creure que encetàvem l’exili dels pobres, dels vençuts. L’exili havia de durar més d’un quart de segle. No ho sospitàvem. En la nostra òptica era una pausa, un repòs en el camí i això ens impedia assumir la condició de refugiats i combatents.” (Quan érem refugiats: memòries d’un exili, 1975)

La seva producció, principalment novel·lística i autobiogràfica, consta d’una trentena d’obres, entre les quals hi ha Testament a Praga, que li valgué el Premi Josep Pla el 1971, que va tornar de l’exili per recollir.
Teresa Pàmies va ser una incansable cronista i periodista al llarg de tota la seva vida i combinà la seva feina d’escriptora amb l’activisme polític comunista i feminista.

En les seves paraules, de “Cròniques de comiat”: Ella “ho va vèncer tot, recuperant els noms, la pàtria i el dret a viure.”